Vaig néixer a Blanes -Girona- tinc 55 anys i sóc arquitecte tècnic de professió. La meva afició a la navegació a vela ve de quan tenia uns deu anys; una tarda d'estiu, els fills d'uns amics francesos dels meus pares em van dur amb ells "a fer una volta" en un Vaurien (vaixell de vela lleugera) que tenien. La sensació de llibertat i de tranquilitat que em va aportar aquella tarda de navegació no la vaig oblidar mai.

Als 16 anys, un amic i jo vam comprar un Snipe (vaixell de vela lleugera) de fusta el "Snoopy" completament destartalat i en lloc d'anar a la discoteca com tothom, ens passavem les llargues tardes dels diumenges d'hivern restaurant-lo.

Anys més tard va venir el "Paitau" un veler de 23 peus que juntament amb la meva parella d'aleshores i els meus dos fills, ens va permetre fer els primers creuers.

Com sempre sol passar, aquell vaixell, amb els anys, es va fer petit i va venir el "Menjavents" un veler de 30 peus que vam comprar juntament amb dos socis més. Amb el "Menjavents" vam fer moltes regates locals i regionals - i en vam guanyar també moltes - vam aprendre a trimar bé les veles i els nostres creuers van anar continuant. Aquest veler estava molt mal construit i amb l'esforç a que va estar sotmés durant els anys de regates es va anar desmuntant - es van arrancar els escoters, es va desencaixar la coberta, es va haver de canviar el timó, etc - i una vegada reparats aquests estralls el vam vendre.

Llavors vam tenir l'oportunitat de comprar un altre veler, un 38 peus, d'alumini, un nou "Menjavents", molt reforçat. Era l' època de somiar que algun dia podriem fer viatges trasatlàntics, voltes al món, visitar illes llunyanes, etc. era el vaixell perfecte per a fer-ho.

Circumstàncies de la vida van fer que la meva parella i jo ens separéssim. El Menjavents i els meus dos fills es van quedar amb mi i al cap d'un temps va aparèixer la Montse amb els seus tres fills. El Menjavents es va convertir en el vaixell ideal per tots: erem set i un gos.

Amb el Menjavents es va iniciar la Montse a la navegació i amb ell vam fer els creuers que ens permetien els dies de vacances de que disposàvem, vam recórrer les Balears moltes vegades, tot el litoral mediterrà espanyol i durant la Expo-92 vam travessar l'estret de Gibraltar i vam anar a Sevilla.

Amb els anys, els nois es van anar fent grans (tots els nostres fills són nois) i vam acabar la Montse i jo de creuer sols. El Menjavents era massa gran i finalment el vam vendre per comprar un veler més petit, molt bonic i molt ben construit, el "Swing", un Belliure 30 que ens va donar moltes alegries i gràcies a ell vam començar a somiar que quan els nostres fills fossin independents, ho deixaríem tot i marxaríem, però aquesta vegada pel Mediterrani.

Fent els preparatius a llarg termini, ens vam adonar que el Swing era molt maco, bon navegant, però no disposava de la capacitat d'estiba que un viatge d'aquestes característiques requeria...

I va aparèixer el Blauet, vaixell amb una eslora reduïda, bon navegant, molt bona capacitat d'estiba, timoneria abrigada, etc... i aqui ens teniu, preparant-lo per iniciar el primer dels viatges somiats des de fa tant temps.

Vaig néixer a Barcelona i no sabria dir-vos quina és la meva professió perquè als divuit anys era mestra, i em vaig posar a treballar en una escola i a les nits estudiava Història de l’Art a la Universitat de Barcelona. Vaig exercir durant gairebé vint anys, encara que pel mig també vaig treballar un any a la banca. Em vaig casar molt jove, vaig acabar la llicenciatura quan ja tenia dos fills, després en va arribar un tercer i, per aquelles coses que té la vida, em vaig quedar viuda quan el meu fill petit tenia quinze mesos.

Al cap d’un temps vaig anar a viure amb en Joan Salvador i els seus dos fills, a Blanes. Vivíem tots dos, amb els cinc nens i un gos. El canvi de domicili va fer que deixés la feina de l’escola i que estudiés logopèdia i llavors vaig obrir un gabinet psicopedagògic a Blanes. Entre tots dos teníem cura dels nostres fills, portàvem la casa (he tingut molta sort, jo, amb els meus “partenaires”, us ho dic seriosament) i treballàvem tots dos com dos bojos per tirar endavant. A les nits estudiava psicopedagogia per la UOC - Universitat Oberta de Catalunya - (allà va ser on vaig conèixer el món virtual).

Entre bolquers, dinars i sopars per set persones, satisfaccions i disgustos per les respectives feines, conflictes tots els que vulgueu i més, moments de joia també, entre flors i violes i romaní, cridòries i discussions amb quatre adolescents i un menut, entre lladrucs de gos, entre mirades tendres i mirades dures, entre llibres, cassoles, rentadores i planxa, ens estimàvem i també somiàvem.

El nostre somni sempre ha estat el mateix (bé, a veure, he de confessar que a mi no m’hauria passat mai pel cap, si no hagués estat amb ell) somiàvem que un dia, quan tinguéssim els fills grans i emancipats, marxaríem mar enllà, amb el nostre vaixell, per viatjar i satisfer, així, aquella primitiva necessitat que algunes persones tenen/tenim, de conèixer el món des del mateix món.

Tots dos hem passat llargues hores llegint les aventures dels altres, pensant fins on podríem arribar (tothom sap que somniar no costa diners, encara) recorrent la geografia del món sencer amb la nostra imaginació (i una mica, per què no dir-ho, amb la meva por, encara no del tot resolta).

Doncs bé, ara ens ha arribat el moment de fer realitat els somnis. Hem tingut la gran sort que els nostres fills han crescut amb un esperit lliure (potser és que ens l’han vist a nosaltres) i ells mateixos són qui ens animen a realitzar-lo:

Pare, mare, carpe diem!

Som dels que pensem que s’ha de viure el moment. Nosaltres ens conformem amb una vida senzilla (altrament no podríem dur a terme el somni) i és per això que el meu Capità s’ha passat gairebé un any posant a punt un vaixell que, ho he de reconèixer, en veure’l me’n vaig enamorar però vaig pensar “mare de Déu, Senyor, com n’està, d’atrotinat” però, gràcies a ell vaig anar aprenent a veure’l amb “ulls d’arquitecte”, cosa que em costava, eh? No us penséssiu... i com per art de màgia (aparent, perquè les hores que s’hi ha passat treballant en els moments lliures és gairebé infinita i no es podrien pagar amb diners) el Blauet ha anat adquirint forma ja no de vaixell, sinó de “el vaixell desl nostres somnis”.

Sabeu? Un vaixell sempre té una història al darrere. I el Blauet, des del moment en què el vam escollir, ja es pot dir que va començar a formar part de la nostra, d’història. Un vaixell s’estima. Es té cura d’ell, se’l mima. I jo he après a estimar-lo, tot i que al principi de viure amb en Joan Salvador era com “l’amant”, era una mena de rival. Però tot canvia, per sort... i jo vaig obrir la meva ment i vaig saber que el que volia era envellir al costat del meu Capità. I en el moment d’escollir aquesta ruta, sabia que al nostre costat, mentre poguéssim, sempre hi hauria un vaixell.

Jo vaig conèixer el segon “Menjavents”, a poc a poc us n’aniré explicant històries, perquè si alguna cosa de bo té viatjar d’aquesta manera, és que podré dur a terme la meva segona passió : escriure. (La primera és la meva vocació d’ensenyant, que he anat duent a terme fins ara mateix)

Quan els nois van créixer i els estius només erem tres (nosaltres dos i el petit) vam canviar el Menjavents pel “Swing”, amb ell també hem viscut moments meravellosos.

I, tal i com explica en Joan Salvador en algun racó d’aquest web, per les nostres noves necessitats en aquest moment, s’havia de tornar a canviar. Ara, per tant, tenim el Blauet.

I això és tot. Des d’aquest racó de virtualitat (tan real) us anirem explicant els nostres somnis, per aquells que els vulgueu compartir.