Comença l'aventura. Hem sortit el dia 2 de maig, a les 10 h. de Blanes. Ara, quan escric això, som davant de Palamós i el temps és perfecte per continuar. Allà on arribem ens hi haurem de quedar una bona "estona", ja que es preveuen vents de tramuntana, que són aquells que no volem per navegar nosaltres. Estarem encallats allà on arribem fins que bufin vents millors.

Som a Roses. Hem arribat molt bé, sobre les 16 h. Ens hi quedarem fins que tinguem bon temps per continuar endavant. En Joan i la Feli també van quedar encallats aquí, quan van començar el seu viatge, ara fa dos anys.

Avui és (ja) 3 de maig. Hem estrenat les bicis. Quan el capità va complir el cinquanta, els nois i jo li vam regalar una bicicleta d'aquestes plegables, d'alumini, que no pesa res, tota "mona", que va anar a parar al cofre del Swing (recordem que el Swing era el nostre anterior vaixell i que el vam canviar pel Blauet). Jo estava convençuda que mai no sortiria d'aquel cofre. Em feia una mica de "iuiu" i tot.

L'any passat (o ara fa dos anys, no ho podria precisar) vam fer la "col·lecció" de tiquets de "La Vanguàrdia" i vam aconseguir una altra bicicleta, aquesta bici que té gairebé tothom, petitona, plegable, amb molles sota el seient (gran invent per al cul del propietari de la bici) i que ha acabat sent "la meva". Jo sóc un desastre, anant en bicicleta, però n'aprendré. Avui hem fet la nostra primera sortida, des del port fins als aiguamolls. Una passada!

Ara ell fa una paella (els dijous, arròs) i jo "m'entretinc" escrivint aquestes coses, que no tenen res de tècniques, les parts tècniques per als que hi entenen de veritat, en nàutica i navegació, ja les explicarà ell. Jo explico la vida quotidiana.

La tramuntana està entrant, amb un soroll queeee... que bé, estar aquí, al port de Roses, ben resguardats!!!

M'he comprat una tarja de timofònica que m'ha costat 12 € i que val per 24 hores. La putada (amb perdó) és que les 24 hores han de ser seguides! Em sembla que he après la lliçó: la propera vegada, aniré al ciber i santes pasqües. Jo no em gasto 12 € cada vegada que vulgui posar la web al dia, maremevasenyor! que hem de viure molts mesos "així" i nosaltres som "transmundistes", no pas navegantges "de luju"!

Quatre de maig. Aquest matí he anat a la pelu (aprofito que encara sóc a Catalunya i m'entenc bé amb la gent, que quan sigui a França igual demano que em tenyeixin les arrels i ves a saber què em fan, ai,ai,ai) ha sigut molt bo perquè la noia em pregunta si estic de vacances i jo que si. i després em diu, "quina mala pata amb el temps, no?" i jo: "és igual, tinc sis mesos de vacances". La noia no s'ho acabava de creure, li he dit que era allò del "mig any sabàtic" i tal i llavors m'ha preguntat que en quin hotel estem. I jo "a l'hotel Blauet". "No el conec" m'ha dit, i jo llavors li he explicat que el Blauet és un veler i m'he enrollat mentre em tenyia les arrels, efectivament, que per alguna cosa és catalana i sap què vull dir quan dic les arrels. Quan portàvem una estona xerrant va i em deixa anar: "i al barco també hi porteu un cotxe?" i jo "Si, i un helicòpeter"... m'ha mirat, incrèdula, i llavors li he explicat en què consisteix viure en nou metres de veler i que en prou feines dóna per portar les dues bicis plegables. No sé si li ha acabat de fer el pes, perquè seguidament m'ha confirmat que ella quan va de vacances prefereix anar a un hotel i que la serveixin. Era força simpàtica i m'ha deixat els cabells molt bé. A l'hora de pagar he constatat que "algú" que tinc moolt a prop haurà d'aprendre a tenyir-me les arrels a partir d'ara mateix. Encara no ho sap, hehehe...però si és capaç d'arreglar qualsevol averia del Blauet, com no ha de ser capaç de fer una sessió de perruqueria!

Parlant d'averies, ahir, quan van venir els "Mascarells" (en Joan i la Feli) vam "descobrir" una goteta d'aigua* que s'infiltrava per la paret* del "saló". Horror i pavor! "Hay que operar", és la frase preferida dels navegants, que quan no tenen res a fer, s'ho inventen. però a fe de Déu que si que hi havia alguna cosa a fer, al Blauet: calia desmuntar el sostre (buf buf buf) per veuer què passava i per on corria l'aigua. Sense cap mena de mandra, en Joan i en Joan Salvador es van posar mans a l'obra. Tinc documentació gràfica (mentre la Feli i jo menjàvem bombons i ens ho miràvem vaig fer algunes fotos de l'esdeveniment). Efectivament, van desmuntar el sostre i van trobar el cos del delicte: un petit cargolet (un tornillo, un tornillo, no pas el bitxet que porta la casa al damunt)un petit cargolet de misèria que s'havia passat de rosca, lamarequelvaparir, i era el que feia que entrés l'aigua per la paret*! Plens de joia (quan els navegants troben l'averia en un vaixell averiat és com si els donéssin un premi) van collar el cargolet fins que tot va quedar al seu lloc i el filet d'aigua va deixar de regalimar per la paret* i, amb aquella infinita paciència que tenen els navegants (no us ho havia dit mai? si no és així, mireu el meu blog "Només del mar") es van dedicar a tornar a muntar el sostre. Tota l'operació va durar aproximadament una hora. Després, ens vam posar els anoraks (fotia un fred que tallava el cutis) i cap a "La gallega", a sopar! Em sembla que si continuo explicant coses no podré veure el cor de la ciutat, així que ja paro.

* allà on jo dic "paret" el capità diu "mamparo". Doncs "vale"!
** L'aigua entrava perquè plovia a bots i a barrals, no pas per una altra cosa.

Cinc de maig. La llei de Murphy ens continua acompanyant, comsempre des que el món és món i des que jo estic amb el Capità. És clar que abans no la coneixia, jo, la llei de Murphy! Però ahir a la tarda em vaig fer una rebrincada al genoll "tonto", aquell genoll que em va fer veure la padrina el dia que vaig anar a córrer sense haver-hi d'haver anat i aquest matí, al compàs de la tramuntana, que tot seguit us deixarem "veure" i "sentir" si sóc capaç de posar el video "aquí", hem conegut el CAP de Roses, he tingut l'honor que m'hi acompanyés una parella de la Guàrdia Civil (si, heu llegit bé) on un metge molt simpàtic m'ha recomanat repòs més o menys absolut durant tres o quatre dies. Aaaarrrg!! Doncs bé, això és el que hi ha. Aquí em teniu, cosint cortines, brodant estovalles, llegint, escrivint, actualitzant la pàgina web, amb el fons de la Copa Amèrica i/o d'Ella Fitgerald (com és ara mateix el cas).

El Capità, que és un tros de pa beneït, és, mentre duri la tramuntana, l'encarregat d'anar a comprar, fer el dinar, el berenar, el sopar... i d'intentar mantenir el vaixell net i polit (tot això que fins ara compartíem) Així doncs: la Montse s'ha convertit, pel seu mal cap, i per tres o quatre dies, en "mestressa de vaixell". Algú en dóna més?

Doncs, sentint-ho molt, no puc posar-vos el video!!! Però quan ho he intentat estava bufant 35 nusos de vent a dintre el port!

11 de maig
Sóc a Blanes. Que si, que si! Que ara us en faig cinc cèntims, jo només explicaré els meus sentiments, això ja ho sabeu. Les parts tècniques, suposo que en un moment o altre us seran comentades per part del Capità, si en té ganes, que això d'internet a ell no és el que li agrada més d'aquest món i no se sap mai.

Començaré dient que dimecres, que ja no bufava la tramuntana, vam decidir esperar-nos a dijous perquè així deixàvem que la mar es calmés, donat que havíem de travessar la zona del Cap de Creus, zona "xunga" on n'hi hagi, en qüestió de vents, que jo recordo que quan feiem les nostres travessies cap a Balears, sempre havíem d'estar pendents del temps que feia per la zona del Cap de creus, que llavors, tot allò del Golf de Lleó es veia afectat, i de rebot, la zona de Balears. Encara que pugui semblar mentida, si - quines coses- que una zona geogràficament tan llunyana, pugui influir d'una manera tan bèstia! Però és el que hi ha.

Total que dimecres va ser un dia tranquil-tranquil del tot. Lectura, passeig, més lectura, comprar, fer el dinar, més passeig... sortir amb la bicicleta una estona, per comprovar tot seguit que el meu genoll encara no està preparat i que he d'esperar uns dies més, encara, per pedalar (o pedalejar? ai, mare meva, que cada vegada estic pitjor de vocabulari)...

En fi, per no fer-me pesada: dijous de bon matí (ahir) vam sortir amb un mar pla com un mirall, un solet que ni fet a mida i... la mar de bé! Vam navegar unes sis hores, aproximadament, perquè vam sortir, sense presses, a les 10,30, després de "fer" gas oil. Anàvem a vela i a motor, perquè no hi havia vent suficient com per anar només a vela. Hi ha coses que jo no acabo d'entendre, després d'una setmana de vent que se t'emportava, aquella calma. Ja ho diuen: després de la tempesta, arriba la calma. Vam fer, doncs una navegada perfecta, fins arribar a cinc milles de St. Cyprien. Que quan ja ho teníem coll avall i pensàvem que passaríem St. Cyprien i aniríem a Canet Plage, que encara està cinc milles més amunt, alguna cosa va començar a xerricar per dintre del motor. Jo no me n'hauria ni adonat, perquè el mateix soroll del motor tapava el xerric, però "ell" , que té l'orella fina per la navegació, em va fer el comentari "hi ha alguna cosa que no m'agrada, vaig a veure"...

Jo sóc patidora de mena. "Nasía pa sufrí", que en aquest aspecte m'assemblo a la meva mare, m'agradi o no. I ja vaig tenir el "cuquet" posat a la boca de l'estómac. En Joan Salvador estava tan tranquil, remenant els budells del motor, però jo tenia el culet així de petitet. Vaig intentar, però, que no es notés massa, que estava preocupada, però em fa l'efecte que no ho vaig aconseguir, perquè ell m'anava dient "tranquil·la, que no passa res". No el vaig creure en cap moment, ara bé: les seves paraules em transmetien confiança, apart que el mar era pla, malgrat que havien entrat uns nusets de vent, però res a veure amb la tramuntana, eh? res de res. El ventet ens venia de popa, la qual cosa és molt agradable (per mi, que no per al vaixell, que es veu que per al vaixell el millor és que vingui una mica de través, que les veles van millor, però, com sempre, incomprensiblement, el que em va bé a mi, no li va bé al vaixell).

Vaig estar "vigilant", amb el pilot automàtic posat, vam baixar la Major i navegàvem només amb la Gènova. La tapa del motor ben oberta, el xerric era del tot evident i l'única cosa que em tranquil·litzava a mi era que ens anàvem acostant a Saint Cyprien (si ho escric algunes vegares amb la y al davant i la i al darrer, penseu que no és que sigui dislèxica, és que no me'n recordo mai com s'escriu i no tinc ganes de mirar-ho cada vegada, digueu-me gandula)...

Ell va trucar al mecànic (un sant Baró - o varó, o ambdues coses?) No, segurament, si fos Baró no hauria de fer de mecànic (o si?)... bé, un sant varó que li va confirmar al Joan Salvador el que ja sabia: que la corretja del "nomenrecordoquè" fallava perquè hi havia una arandela que "noseque". (Jo ja us he avisat que si voleu detalls tècnics no m'heu de llegir a mi sinó a ell).

L'arandela del nosequè no hi havia manera de treure-la de lloc, així que el capità va decidir entrar a St. Cyprien, o sigui que ens oblidàvem de Canet Plage. Vam parar el motor i vam anar a vela fins a la mateixa bocana del port. Per ser sincera he de dir que en aquests moments ja no patia tant, la presència del port allà davant i la possibilitat de passar la nit "a redorç" , més la possibilitat que ell mateix pogués arreglar el nosequè de l'arandela, tot plegat em donava confiança.

Però ah! la vida no és tan senzilla, senyors meus! i quan vam arribar, sense cap mena de problema, tot s'ha de dir, vam deixar el vaixell a la betzinera mentre anàvem a "Capitanerie" a que ens diguéssin on ens havíem de posar. Aquella gent no s'estressa gens! Ens van donar un amarre per un vaixell sis vegades més gran que el nostre pobre Blauet, amb la qual cosa, no sé ni com posar-me a explicar l'odisea que va representar "ficar" un cap (una corda) per uns pirulís - model llaçada del far West- aixxxx, és que no sé com explicar-vos-ho, perquè resulta que en aquella petita estona que vam estar a Capitanerie, va començar a bufar una mica de ventet (noo, no era tramuntana nooooooo) una cosa fluixeta-fluixeta, però que feia que el Blauet es decantés "perillosament" cap a estribord. Crec.

Això de "perillosament" és evident que és la meva percepció, només. Però les meves percepcions, de vegades, condueixen a la meva histèria. Si. lamentable, però cert. I tota la maniobra - que va durar aproximadament mitja hora- la vaig fer en companyia de la histèria. Cosa gens recomanable per ningú, perquè ja prou difícil que és la situació, com per dificultar-la encara més. Ell estava tranquil, només de tant en tant es parva per dir-me "Montse, que no passa res, que ho estàs fent molt bé, que l'únic que pot passar és que ens donem un copet amb un "pirulí", però no passa res, de veritat". Però jo sé com les gasto. I a la histèria s'hi sumava la ràbia per estar histèrica i no poder-ho controlar. I llavors vaig i em poso a plorar, perquè, naturalment, quan algú no sap com controlar la situació, plorant, s'arregla tot... en fi, que després- a toro pasado, que diuen- rèiem tots dos, però d'entrada jo m'ho vaig passar faaaataaaaaaal!!! No hi ha fotos de l'eventualitat. només m'hauria faltat posar-me a fer fotos, en aquell moment...

Bé, una vegada "instal·lats" - allà no hi ha mariners, és un port-self-service- ell es va posar a intentar arreglar l'arandela del nosequè, però es veu que era una tasca massa difícil per fer-la tot sol i vam sospesar la idea de buscar un mecànic allà o tornar a trucar al mecànic (el sant varó) i el capità va tenir una idea lluminosa:" trec el cos del delicte, truquem que un dels nostres fills ens vingui a buscar (en aquests casos el que sol pringar sempre és l'Aleix, pobre fill) i anem a Blanes. Allà, el nostre mecànic ens arregla la peça, el nostre fill ens torna a portar (pobre Aleix) i continuem".

L'Aleix, quan el va trucar el seu pare, estava fent feina - no com altres que naveguen - però estava disposat a deixar-ho tot per ajudar (tenim uns fills que no ens els mereixem, a fe dels déus)... però llavors, el mateix amic que l'altre dia "ens" havia ajudat amb l'aigua que entrava - beneït Joan - es va oferir per venir-nos a buscar ell.

Total: en Joan va venir a buscar-nos, que els déus el beneeixin mil cops- vam arribar a Blanes a les tres mil, vam dormir una mica, i aquest matí en Joan Salvador se n'ha anat amb el mecànic, portant el cos del delicte en una bossa de plàstic. Jo he esmorzat amb la meva mare, contentíssima, ella, perquè al cap de tan poquet temps de començar un viatge de tants mesos ja tornéssim a ser aquí, i ara estic posant la web al dia, com veieu els que ho veieu.

I com que tinc la càmera de fotos, fetes ahir mentre navegàvem i quan la calma ja s'havia instal·lat al meu cap, cosa difícil però no impossible, tinc la càmera, dic, però el que no tinc és el cable que connecta la càmera a l'ordinador (ves, que me'l vaig deixar al Blauet) per tant, no us puc penjar les fotos, un altre dia serà. I suposo (només suposo) que en algun moment d'aquest viatge, si no és ara serà més endavant, el capità explicarà amb pèls i senyals quina era la peça, quina l'arandela, què passava i perquè xerricava. Jo ja he complert! (buf buf, el que no sé és si ho traduiré ara, que estic cansada d'escriure)...

Som a disset de maig, ja. Com ens va passant el temps! Només hem arribat a St. Cyprien, a mi se'm fa etern, això d'arribar als canals, però sembla ser que aquesta era una de les coses que ens podia passar. Els nostres amics que no naveguen ens fan preguntes del tipus "però un veler no necessita precisament força vent, per navegar?" o bé "I no porteu rems?"doncs si. Un veler vol força vent, per navegar, però nosaltres no estem pas fent la America's Cup, nosaltres volem navegar dolçament, tranquil·lament. C'est un voilier "plaisant", no de regates

Tot i que aquí, a St. Cyp. hi ha un gran nombre de velers que cada vegada que poden, surten a fer regates per la zona, porten una setmana llarga sense sortir, degut a que bufen vents forts que arriben, dintre el port, als 40 i 50 nusos. Una força semblant a uns 75 km/h, el parte meteorològic diu que aquesta nit poden arribar als 100 km/h. Ells no en diuen tramuntana sinó mestral. És igual, el nom que tingui, la història està en què quan bufa, no es pot sortir, a no ser que tinguis ganes de patir de valent. I nosaltres no hem vingut a patir.

"Quan facis el teu viatge cap a Itaca has de pregar que el camí sigui llarg"- diu la cançó. I a fe dels déus que ho està sent, de llarg, però en definitiva, del que es tractava era d'això. Abans d'ahir vam llogar un cotxet (mini-mini, un Peugeot 107) i ens en vam anar cap a Toulouse, que jo hi tinc família. Vam passar dos dies allà amb ells, dos dies entranyables, com sempre que som amb ells, la generació actual ja és francesa, però la meva cosina germana i el seu marit són fills de refugiats de la guerra espanyola. Un record pels seus pares, una història com tantes altres... el seu pare era germà del meu (el meu era el més petit de tots)... en van perdre un a l'Ebre... en fi, com tantes i tantes famílies, però com tots sabem, cadascú se sap allò que és seu i allò és el que li dol. Ai, no es pot pas, esborrar la memòria històrica, diguin el que diguin els polítics (alguns polítics, és clar)... per cert, l'Aurora, ma cosina, es carteja amb Ségolene Royal! (no sé si dir que això si que és categoria, segurament!)

Ahir a la nit vam tornar cap a St. Cyp. Després dels dos dies passats a Toulouse, la ville rose, en una casa "de veritat", em va tornar a semblar que el Blauet havia de sortir volant, tot i que està ben subjecte als "pirulís" (mai m'hauria pensat que aquells maleïts pals que ens van donar tanta feina per entrar, ens farien tant de favor). Però el que està clar és que si el Capità està tranquil (que ho està) vol dir que el Blauet no sortirà volant per molt que a mi m'ho sembli. Vam sopar i vaig intentar dormir. M'ha costat, però com que fem horari francès, vaig dir-me "Montse, hauràs de dormir de pressa, que de seguida es faran les set". I així ho vaig fer. Avui a les set, amunt, que fa pujada!... després d'esmorzar hem sortit a explorar els voltants amb la bici i a veure si el meu genoll ja admetia la bicicleta. Ha estat així. El genoll no s'ha queixat, a més hem fet força exercici, que el vent, a més de fer sortir volant els vaixells, sembla que se t'endugui, bicicleta i tot! Si, semblo exagerada, però us asseguro que no ho sóc gens. Poca pràctica que tinc, que feia molt temps que l'únic que feia jo era "spining" amb l'estàtica, però a part de la poca pràctica, de veritat que hi ha "rafales" que s'emporten fins les pedres!

Potser demà anirem fins a Canet Plage (amb la bicicleta) ja que tots els navegants del port estan d'acord en què com a mínim fins dissabte no es podrà sortir i qui surti abans, ja s'ho trobarà. Allò que dèiem (quan facis el teu viatge cap a Itaca...) doncs si, si: el viatge serà llarg, dolç, tranquil i ventós!!!

Ara, això si: llegeixo moltíssim, escric força i provo d'inventar-me plats nous. Déu n'hi dó la relació qualitat-preu del que es menja al Blauet! Altament recomanat!

Vaig a continuar llegint. Ara estic amb "Senyoria", de Jaume Cabré. "Els germans Karamazov" són els següents. Serà una relectura. Vaig a posar-m'hi!

Per fi, ja som a dissabte. El dia d'ahir va ser extraordinari, per una raó tan concreta que no puc dir, encara, però que em va fer enormement feliç. Sempre rocordaré el 18 de maig. Bé, sigui com sigui, aquest matí, a les 8,15 estàvem sortint per la bocana de St. Cyprien. Jugant jugant, ens hi hem passat deu dies, encara recordo quan vam arribar i vam dir:

- Madame, nous voulons rester ici pendant deux ou trois jours, parce que nous avons le moteur un peu cassé.
I ella ens va dir:

- Un peu cassé ou un beaucoup cassé?- i va riure. Tenia raó! Deu dies, deu. I per fi, avui hem sortit amb direcció "Cap d'Agde". I allà som. I tot i que hi ha un cafè internet, encara no penjarem res a la web, perquè no cal, tampoc, penjar les coses cada dia. Ho farem d'aquí a un parell de dies, si trobem internet, segurament, allà on treurem el màstil (si tot va bé i la tramuntana no ens toca allò que no sona altra vegada), a La Grande Motte. On vera. La navegació ha estat tranquil·la, estem descobrint que amb el Blauet fem com a mínim un nus més que amb el Swing, amb les mateixes condicions atmosfèriques i tot això.

A remarcar: - que quan hem arribat ens hem trobat una regata que havia sortit de L'Estartit i acabava aquí.
- que ens hem cruspit una crêpe que n'hi havia per sucar-hi pa (Crêpe au Grand Marnier)
- que els lavabos del port són a prendre pel...
- que Cap d'Agde "ressemble" els pobles turístics de la nostra costa però durant els anys 60's. De veritat! o potser ens ho ha semblat (no sé, no sé...)
- que, en general, en qüestió de telecomunicacions (com a mínim respecte a telefonia mòbil i internet) a Espanya els fem mil voltes als francesos.(Peut être). I em sembla que em deixo un circumflex.
I vaig a veure la "Méteo".

Ui,ui,ui, que van maldades! Hem sortit a les 8 del matí, amb poc vent però sense veure-hi ben bé res! El Capità ha anunciat que potser hauríem de tornar a entrar a port i jo m'he fet la valenta i he dit que aguantaria el que fos (Tomaya!!) però quan portàvem mitja hora de navegació, saltant per damunt les onades com les cabres, que hem trencat el gerro aquell dels filtres de l'aigua (si, una gerra que porta uns filtres que duren un mes i que fan l'aigua molt més bona, comprovat!) i han caigut els llibres, la fruita, els spaghetti (no, els spaghetti no han caigut, això ve d'una "llegenda urbana" però real que els va passar a uns amics nostres- els Zeta's- en una navegada de Mallorca a Blanes, que els va caure tot, tot i tot, de la mala mar que feia i des de llavors quan fa mala mar diem que ens cauen els spaghetti i es couen sols amb l'aigua que entra al vaixell - exageració majúscula, of course-)
Bé, la qüestió és que hem hagut de tornar a entrar a Cap d'Agde i hala! a quedar-nos aquí fins que el parte metereològic sigui bo. O sigui: ¡Vayan ustedes a saber!.

La cosa bona és que el poble és guai (model anys 60's però guai) i hi ha un cafè internet que ens permetrà connectar-nos una estona aquesta tarda si la llei de Murphy no fa que els diumenges tinguin tancat, que tot podria ser. Ja ho sentirem a dir!

És diumenge, però nosaltres hem fet dissabte, que el Blauet estava força brutot, i ja tocava. Quan dic brutot no vull dir que siguem uns marranos, eh? però és que heu de comprendre que un vaixell no és una casa i es mou i entra vent, sal i de vegades, esquitxos. Si. Quan jo dic que sóc "navegante consorte" no ho dic per dir-ho (amb "lo" bé que estaria jo a casa meva, casuml'olla, i mira, aquí aguantant, ai déus de l'Olimp, el que s'ha de fer per amor!) Que si, que és bromaaaa!!! (bé, una mica broma, només).

Total, que ,mentre escoltàvem Serrat (Serrat, eres grande) el Capità netejava per fora i jo per dins (l'avantatge que té és que en una horeta el tens net). I ara està que brilla (bé, dintre d'un ordre, vull dir, o sigui...) i ara mateix hauré de deixar el que estic fent perquè ens n'anirem a fer una volta, a veure si trobem un lloc per dinar (a veure si es veu la bona voluntat i el Capi em convida a dinar en algun lloc) i a mirar els horaris del cafè internet aquest... així que és possible que ja no torni a explicar més coses fins vagi vostè a saber quan, però això és el que hi ha.

"Vagi vostè a saber quan" era ara. Que el cafè internet és obert fins a les vuit del vespre i que ens esperen amb candeletes, que no tenen ni un client! així que quan el Capità acabi "la sieste", agafarem el portàtil i ho anirem a penjar tot, a veure si en sabem. Vaig a traduir i hala! feina acabada per avui.

Per cert, ahir vaig començar "Los Hnos. Karamazov" però em va passar una cosa curiosa: em vaig posar a esternudar i vinga i vinga i vinga a esternudar i és que el llibre és tan antic que per dintre és ple d'àcars (bé, aquesta és la conclusió a la que vaig arribar abans d'arraconar-lo altra vegada i agafar "El corazón helado", de l'Almudena Grandes - autora que m'encanta perquè diu les coses com a mi m'agradaria dir-les, que em sembla que ja n'estic aprenent, que jo sempre seré l'eterna aprenenta d'escriptora) doncs això,que els Karamazov hauran d'esperar que els passi el drap de la pols, que em fan venir esternuts i per tant, són força incòmodes de llegir!

I parlant de lectures, el del Jaume Cabré em va semblar genial, genial, que també diu les coses tal com a mi m'agradaria dir, que també d'ell en vaig aprenent. Queda dit.

Per fi hem sortit aquest matí de Cap d'Agde. A les 8,10 aprox. sortíem per la bocana i aquesta vegada la visibilitat era bona i el mar també. Ben aviat hem arribat a Frontignan, a les 11 i molt poc, on hem atracat el Blauet al port d'acollida, que queda just al davant d'una escola de vela. Sentíem els crits dels alumnes (crits dintre d'un ordre però crits, jo sé el que em dic, que he estat molt temps movent-me per escoles i instituts) He recordat l'Àngels i l'escola de vela de Blanes, l'IES Serrallarga, pioner en concedir crèdits als nanos a través de cursos de vela (em sembla, això de pioner). L'Àngels deu estar treballant, ara, però està clar que quan ella i en Pere van agafar-se l'excedència per tres anys i van anar al Carib, tothom els va envejar molt, jo la primera.

Hem anat a parlar amb els de Capitainerie i aquesta ha resultat estar a l'altra banda del port, que gairebé podríem haver-nos muntat les bicis perquè hem fet una excursió que Déu n'hi do. Murphy, sempre present a les nostres vides, ens ha fet saber que fins dissabte no ens poden treure el pal i per tant, si avui és dimarts, això no és Bèlgica, però si que tenim quatre dies per tocar-nos la pampa en aquest port (on, tot sigui dit de passada, no s'hi està gens malament, al menys pel moment). Però la decepció se'ns deu haver vist a la cara - sobre tot a la meva- perquè el senyor que ens ha de treure el pal ha consultat l'agenda un parell o tres de vegades per reconfirmar que, efectivament, fins dissabte, res de res i davant la meva pregunta :

- Et qu'est ce qu'on peut faire, a Frontignant, pendant quatre jours?

- Vous pouvez aller à la plage!- m'ha dit, tot convençut, pèrquè no sap que jo ja he pres tot el sol de la meva vida, que ara el que menys em convé precisament - encara que ho faci- és prendre el sol, que això accelera el procés d'envelliment (més encara) però jo tot això no li he explicat, pobre, després que ell m'havia fet una suggerència!... i és que Frontignant port no és un poble sinó una urbanització d'estiu, d'aquelles on no hi ha res més que quatre botiguetes (tancades, encara, perquè és temporada baixa) i molts apartaments on els iaios (i no tan iaios) venen a passar les seves vacances i a fer surf i tot això. El surf, segurament, no el fan els iaios (o si, que mai se sap)...

Total: un cop assumit que ens hem de quedar quatre dies, ja li he dit al Capità:

- Jo aquí llegiré i escriuré molt!- ep! apart d'ajudar a desmuntar "el menjador" perque, per abaixar el màstil, caldrà desmuntar el sostre del "salón", que s'han de desmuntar totes les connexions elèctriques del pal. I això es veu que ho hem de fer tots dos (ho trobo just)...

Ens hem discutit (una mica, només una mica, que encara que sembli mentida, i contra tot pronòstic dels agoreros, això de la convivència en poc més de deu metres se'ns està donant força bé i no ens està creant més problemes que els típics "que jo he dit això!" "que no és veritat, que has dit allò altre" "com m'hauria agradat gravar-te perquè et sentissis" "i bla bla lbla", res, tot plegat, peccata minuta. I és clar, la discussió ha portat a una anàlisi:

-" Voyons": a part que ens hem de quedar 4 dies, què més ens passa?

- Que fot una calor que no es pot aguantar!!!!! vet-ho aquí!

- Fa una cerveseta ben fresqueta?

I s'han acabat els problemes, ja veus! el que fa la calor i el que fa una cerveseta fresca en el moment adequat!!

Jo ara sóc a la banyera del Blauet a sota del "bimini" (un tros d'aquella mena de papamobil que té el Blauet, lleig però efectivíssim per al sol - o sigui, per preservar-se del sol, per entendre'ns) i pel port va passant gent que passeja (poca, eh? però algú va passant). Observo que acaba de passar una parella molt mudada (jo m'estic amb el biquini, no sé si dec estar presentable, el que és segur és que els sembla estrany que "treballi" amb l'ordinador, però mira, què hi farem?)... estic "treballant" d'una manera poc elegant, però és el que hi ha: mentre faci calor, és l'uniforme del vaixell.

Parlant d'escriure, l'altre dia mentre ens menjàvem la crêp en un bar de Cap d'Agde davant del mar, allò era una desfilada de personatges, com a tots els "tontòdroms" de totes les ciutats i pobles tots tenen ja la seva personalitat pròpia, que ja els estic donant, de moment al meu cap, algun dia veuran la llum en forma d'escrit. I parlant de llegir, vaig comentarque havia començat "El corazón helado" de l'Almudena Grandes. Doncs bé: si fins ara sempre m'havia agradat, aquesta escriptora, en aquesta novel·la que li acabo de començar descobreixo allò de "Visto uno, vistos todos". M'explico: el que llegeixo, aquesta vegada, m'està sonant a "dejà lu", el mateix que m'ha anat passant amb algunes altres autores com Marcela Serrano, com Maruja Torres o com la Janer, per exemple. I és que suposo que arriba un moment que als autors se'ls acaba la imaginació (oh, Déus de l'Olimp, no estic sola!, és clar, que jo no sóc una autora!) bé, això no vol pas dir que no m'agradi, ep! però si pensava que m'hi entusiasmaria, doncs no és així, tot i que de moment tot just l'acabo de començar, que només sóc a la plana 80.

I ara mateix el soleil de la France m'està començant a tocar la pera (ja tinc tot el braç dret ple de sol, així que ara pararé i potser li faré cas al senyor que ens ha de baixar el pal i me n'aniré una estona a la platja, que la desfilada de persones que passen per davant, encara que vagin mudats, he descobert que és per fer el camí de la platja!)

Oh! Quina casualitat... oichs, argg...He anat a la platja una estoneta i quan he arribat, el Capità "ja" havia fet tota la feina. Vraiment, je suis desolée!!!

Aquí ens n'anem al llit com les gallines, eh? que ara mateix són les 21,01 i ja hem sopat i tot! No m'enrollaré més, per avui. Bon soir! (que bonne nuit no ho diuen fins que ja dormen, i és que aquests francesos són estranyots estranyots!)

Dia reservat als tecnicismes. De bon matí, després d'esmorzar, hem començat a desmuntar les veles (i dic hem perquè avui si que hi he participat). La gènova no ens ha donat massa problemes, és la petita ("només" fa 35 m2) i... ostres, ara veig que m'he equivocat, li demano les mides al Capità i em corregeix. diu que la Major, no és la més gran, com el seu nom indica, sinó la més petita (uns 28 m2) és que en això de la navegació cada dia aprenc coses noves, jo! tota la vida havia pensat que la Major era la més gran i estava equivocada.

Bé, doncs la que ens ha donat menys problemes ha estat la gènova, contra el que podria pensar-se. De tota manera, la Major tampoc no s'ha resistit gaire. Les hem plegat, les hem ficat a les bosses i hem pensat que potser no hi cabríen, allà on teníem pensat que havíen d'anar, però - per sort- si que hi han capigut, totes dues, a més a més. Ara fora pensar-hi més fins a la tornada. Passaran tres mesos i escaig, així que, de moment, cap problema.

Després de desmuntar i guardar les veles hem procedit a fer el mateix amb la botavara. El Capità, previsor ell, havia portat les eines justes i precises, per la qual cosa, no hi ha hagut cap sorpresa. Tot és al seu lloc, botavara baixada. I ara ens n'anirem a Frontignan La Peyrade (o sigui al poble).

Han passat moltes coses que no he pogut explicar perquè no hi ha hagut ocasió. O si, però sabia que no podria enviar-ho i per això m'ha fet mandra posar-m'hi. Ara mateix som a Aigües Mortes, el segon poble on hem parat des que, ahir a la tarda, vam entrar per primera vegada als canals.

Fa dos dies, divendres, vam anar a passar el dia a Sète. Allà vam comprar quatre coses que necessitàvem, vam passejar, vam dinar i a la tarda vam tornar cap a Frontignan, on ens vam continuar preparant per al "dematage", o sigui, perquè ahir, dissabte, ens traguessin el pal.

No he dit que dijous a la tarda vam fer una excursió preciosa amb la bicicleta, uns quants quilòmetres pels voltants, on hi havia un carril bici de veritat i no com el de Blanes. Vull dir que era ample per les dues bandes i segur, sense que haguessis de patir per si un cotxe s'acosta massa.De tota manera, encara gràcies, el carril bici de Blanes, vull dir... Tornant del passeig vam passar per Capitanerie, on vam intentar penjar la web, ja que ens van dir que hi havia wi-fi, però no va poder ser perquè, tot i que vam portar el portàtil fins a les oficines, el wi-fi no va funcionar en cap moment i ens vam haver d'acontentar amb llegir el correu, penjar un post al blog, saludar un parell de bloggers - s'obria tan lentament que no vaig poder anar a més de dos o tres, mirar la météo i ja està.

Dissabte - ahir- per mi va ser un dia ple de tensió, perquè ja se sap que aquelles coses noves que no domino em fan una mena de por que es tradueix en aquella mena d'histèria, que estic aprenent a controlar encara que no sempre ho aconsegueixi. El temps atmosfèric era normal i es va mantenir fins just el moment en què vam haver de traslladar el Blauet des del pantalan fins a la zona tècnica, moment en què ens va fer un ruixat de fang que va aconseguir posar-me encara més nerviosa, tot i que en Joan Salvador semblava força tranquil (no ho estava, que consti, només ho semblava, però quan va començar a ploure se li va escapar un renec d'aquells que tranquil·litzen perquè veus que al cap i a la fi, també és humà).

El dematage va anar bé. Cap problema. El ruixat va parar i jo no vaig haver de pujar al pal (ho havíem provat i quan jo encara no era ni a la primera creueta li vaig dir al J.S. que em baixés que només de veure la segona creueta des de baix cap a dalt ja em venia el vertigen) així doncs, aquell senyor va ajudar el J.S. a que pugés ell, al pal, tot i que ja m'havia entrenat per fer-ho jo (no pas per pujar, com dic, sinó per pujar al Capità)... i és que cal certa força, per fer-ho, tot i que m'ajudava amb el motor de pujar l'ancla, però no va caldre.El noi que portava la grua era molt jove, d'entrada vaig pensar "ai, mare meva", ja que em sonava a noi que no ha acabat l'ESO i en vaig desconfiar ... què equivocada que anava, buf buf, el nano sabia molt bé el que es feia i en mitja hora llarga el pal va anar avall, amb molta cura, i després el vam embolcallar com si fos un nadó, que l'hem de deixar - pobret- quatre mesos allà, abandonat!!! (no és cert, no estarà abandonat i a més a més, et cobren un ronyó per guardar-te'l, que per això molta gent se l'emporta al damunt, però la veritat és que portar-se'l a sobre és un pal - valgui la redundància de pals)... a més, ja hi portem la botavara, que no molesta, però tampoc és que sigui petiteta.

Un cop dematats, vam sortir en direcció als canals (per fi!) i en un parell d'hores vam ser a Palavas. Allà vam tocar a terra, va ser suau, jo ni me'n vaig adonar, per sort, però vam haver de donar gas a fons per desencallar-lo del llot del fons. Total que ens vam acollonir i no vam acabar d'entrar al port fins al fons, perquè no hi havia ni Déu i no podíem preguntar a ningú si hi havia prou calat. Ens vam quedar al començament del port, en un amarre privat pèrò que no hi havia ningú (un altre usuari ens va dir que fins al juny no hi aniria ningú i que per una nit...) i doncs, és el que vam fer: ens vam posar en aquell amarre i ningú no ha vingut a prendre nota de res ni ens han fet pagar res. Estàvem tan cansats que a les 7 ja sopàvem. Vam obrir una ampolla de cava, l'ocasió s'ho mereixia, s'havia de celebrar que havíem deixat el mar per entrar al canal de Sète au Rhone - o al revés. A més, ahir el nostre fill Ferran complia 30 anys. Com passa el temps! fa trenta miserables anys jo estava parint i ara mira... al mig d'un canal, intentant anar a Paris... i és que a la vida no se sap mai...

Ara mateix som a Aigües Mortes, un poble amurallat molt bonic, que espero visitar i a fe que tindrem temps de fer-ho, perquè aquí també ens haurem de quedar tres o quatre dies, ja que venen temporals (again) un darrere l'altre. Sembla ben bé que hem trepitjat merda, amb el temps atmosfèric!!!

Ara mateix tenim posada la tele, ni aquí em salvo de veure el Grand Prix de Monaco (o com es digui) que quan no és la America's Cup són els cotxes o les motos, que la qüestió és veure córrer, argg... (ostres, ara sona l'himne nacional espanyol...aps, és que ha guanyat l'Alonso!!! Felicitats, nano) vale, ara podrem posar musiqueta (Serrat o Brad Mheldau m'aniria bé... per llegir una mica abans de sortir a explorar el poble)...

Ja hem tornat d'explorar el poble. És preciós! Demà hi tornarem. Vull comprar un llibre amb motius de Provença.

Com és, la vida, eh? Ens hem pulit el primer mes de la nostgra aventura, com aquell que diu, i estem a tres hores de casa! I és que des de fa uns quants anys - o això ens diuen per aquí- aquest és el primer any que el mes de maig és tan dolent que hi ha una borrasca darrere l'altre (orages et averses, avec violentes rafales) (tempestes i xàfecs amb violentes ràfegues de vent). La qüestió és la següent: només hi ha tres coses que poden fer que no puguem entrar al Rhône (perquè ja ni tan sols t'hi deixen navegar), a saber:

1) Si bufa mestral (vent del nord, equivalent a la nostra tramuntana)- i que és el que està fent-
2) Si bufen vents forts del Sud
3) Si hi ha una crescuda del riu.

Feia anys que no hi havia hagut tants dies de bufades de vents, ara del nord, ara del sud, com aquest. Bé, la cosa és que ara mateix ens hauríem de quedar a Aigües Mortes una setmana aproximadament, tocant-nos la pampa, com ens l'hem hagut de tocar a Roses, després a Saint Cyprien, a Cap d'Agde i després a Frontignan. Com que el temps va passant i nosaltres ja havíem de tornar a finals de maig o a principis de juny per complir amb la nostra obligació ciutadana de fer la declaració de la renda (no, no és que ens encanti, fer-la, però és el que toca)... doncs hem decidit tornar a casa una setmana i fer-ho. Nosaltres comptàvem que quan tornéssim per això, ja seríem gairebé a Paris. No es poden fer plans.

Mandan huevos, dirien els castellans. Doncs si. Mandan huevos, però és el que ens toca fer. Així doncs, ara escric aquest "post" webero i suposo que aquesta mateixa nit-matinada, l'estaré penjant a la xarxa i demà mateix podré fer un post blogero diguem-ne "normal". No. tot això no és normal. No ho és.

Et, malgré tout, je t'aime (al Capità, com si diguéssim)

El dia 2 de juny havia passat una setmana des que vam deixar el Blauet a Aigues Mortes. Ho escric així perquè no porta dièresi, encara que ho sembli. Ells pronuncien "Egue mogte". Bé, doncs, com deia, havia passat una setmana i havíem estat a Blanes, fent el canvi de casa de la mare, que passava de la "residència d'hivern" a la "residència d'estiu",o parlant en plata, de l'apartamentet del mig del poble, a l'apartamentet al barri de Els Pins, que és allà on sempre ha passat els estius i, encara que aquest any serà molt trist, per ella, carregat de records... va voler fer el canvi.
Quan vam ser a Blanes vaig tenir un sentiment de frustració que em va anar passant a poc a poc: una barreja de ràbia pel mal temps que no ens deixava avançar, de nostàlgia per tornar a veure la mare, que va estar molt contenta, pobra, barreja, també, d'impotència per no poder consolar-la - després de vuit mesos- de la mort del pare. I molta feina. fer un trasllat "normal" és fàcil. Però buidar tot un pis perquè s'ha de llogar i traslladar-ho tot a un altre pis, és una mica més difícil, per petit que sigui el pis. Però bé, era una cosa que s'havia de fer i o la feiem nosaltres o li carregàvem el mort als nostres fills, que ja fan prou!
Vam fer també la declaració de la renda i per fi, vam tornar cap a Aigues Mortes, acompanyats pel Ferran, en Gerard i la Mar, que es van quedar a dinar i van tornar a baixar cap a Blanes, emportant-se el cotxe, evidentment.

Vam arribar a Aigues Mortes i ens vam trobar el Blauet canviat de lloc amb un candelero trencat. A l'àlbum hi posarem les fotos corresponents, quan puguem. Així doncs, el primer que vam haver de fer, quan van haver marxat els nanos, és arreglar el candelero, tasca a la qual van ajudar els que l'havien trencat, els capitans d'una immensa peniche que encara no sabem com van col·locar al fons del port... la qüestió és que eren bona gent i van ajudar, es va arreglar tot i punt.

Un cop tot endegat, l'endemà al matí, el dia 3, sortim, doncs d'Aigues Mortes per anar cap a Arles, un poble preciós, que va ser poc vist perquè hi vam anar a petar en diumenge. Bé, és fals, això. Si que el vam veure, però com es veuen els pobles no tan turístics en un diumenge. Vam tenir la sort, malgrat tot, que el dia 3 de juny, diumenge, a França era el dia de la mare i no sé si per això o per quina altra raó, era dia de portes obertes a un dels museus d'Arles, que vam poder visitar, amb visita guiada, a més a més, per un actor (suposo) vestit com un cavaller de principis del segle XX o finals del XIX, que anava explicant històries passades... cantant! Després de la sorprenent òpera museística vam fer cap a l'Espai Van Gogh, on hi havia una exposició de fotografia de Lucien Clerge, a qui jo ja coneixia, d'haver vist fotos seves a internet. Francament, ens va encantar. Després vam prendre una caríssima i no gaire bona cervesa - a nosaltres ens agrada la Heineken, va a gustos, això)...

Les meves situacions adrenalínico-histèriques cada cop són menys. Vull dir que m'estic acostumant a que les maniobres - que se n'ha de fer moltíssimes- cada vegada em resulten menys desconegudes.No és el mateix navegar pel mar en un veler que pel riu en el mateix veler sense màstil, però també cal veure que feia tres anys que per motius de salut del pare, no havíem sortit a navegar més que a estonetes per fer una volteta per Blanes. i no és el mateix. Hi ha qui no té cap problema, hi ha qui, com jo, els té tots, encara que em faci la valenta. Bé, com dic, ho estic superant.

Una de les coses que més m'agrada d'aquesta navegació és sentir cantar els ocells. A casa també els sento, però és diferent. Els occells que hi ha per aquí es parlen entre ells, s'expliquen històries ancestrals, barrejades - pobres- amb la remor de motors com el nostre, tot i que els motors més potents són els que els deuen molestar més, el nostre només té 43 cavalls i fem aproximadament, 10 km/h. Això al canal du Sète al Rhône. Quan agafarem el Rhône... ara us ho explicaré... serà lleugerament diferent.

Per arribar a Arles vam haver de passar una esclusa. La nostra primera esclusa, la de Saint Gilles. Petita i sense cap problema, només que vam fer una miqueta el ridícul, ja que hi havia un norai trencat i vam anar a petar justament a aquell... bé, sense detalls... ens en vam sortir la mar de bé!

Avignon. Bonica ciutat. Molt bonica. "Anda" que no vivien bé, els Papes!!!!

Com que el Joan Salvador ja ha explicat què vam fer ahir, com va anar i jo ja us he dit moltes vegades que vaig començant a superar les meves pors, ja no en parlaré més (per ara).

Avui hem fet bugada. A la gavarra catacumba (situada a una bodega d'una gavarra profunda, on també hi ha les dutxes) he anat amb tota la roba que teíem bruta, he posat una rentadora i després una secadora. Mentre era allà baix m'he recordat de la pel·li "Mujer blanca soltera busca" i m'ha vingut un calfred. He vençut la por cantant. Sort que estava sola. I està clar que la mica de por la tenia precisament perquè estava sola. Una, que és com és!

Mentrestant, el JS ha fet no sé quants viatges a la benzinera, amb els bidons, per aprovisionar-nos de gasoil, no fos cas que ens quedéssim tirats al Rhône!

Ara surto, que anem a veure si pengem tot això a un cyber. Això i fotos a l'àlbum de Picassa. Apa. A reveure. O a rellegir!

Lyon és una ciutat molt bonica, no en dubto gens, situada entre dos rius (però que els sobrepassa, vull dir que s'ha anat engrandint, com passa amb totes les ciutats). Un dels rius és el Roina, el Rhone, el Ródano. L'altre és el Saône. Nosaltres vam arribar pel Roina i precisament aquí, a Lyon, és on ens vam desviar. Ens hi haurem quedat un dia i mig. Vam arribar ahir al migdia, amb una pluja que Déu n'hi do, mullats com els ànecs i els cignes que tenim per acompanyants des de fa molts dies, ja. No m'hauria imaginat mai la quantitat de cignes que m'envoltarien en un viatge com aquest, jo que els considerava una mica exòtics i tot. Doncs aquí conviuen amb els ànecs diguem-ne "normals". Potser és que jo sóc una mica burreta i en lloc de mirar els documentals de la 2, que parlen dels animalets, em quedo mirant "El cor de la ciutat" i "Ventdelpla". Deu ser això. Per cert, ni me'n recordo, d'aquestes sèries! aquí miro pelis. Pel·lícules que em vaig emportar, algunes que m'havia "baixat" jo mateixa i d'altres que em va gravar en Ferran, que se les havia baixat ell. Algunes, també, comprades, que consti.

Aquí hem descobert que hi ha un McDonalds on et pots connectar gratis amb el teu portàtil (o sigui que té wifi) pero ha resultat que, tot i que ens hi hem pres un parell de cerveses i unes patates (hi havia l'obligació de menjar, també) i que hi hem estat una hora llarga, no hem aconseguit pujar la web. Si que hem pogut, però, pujar algunes fotos a l'àlbum de Picasa. El problema ha estat que no m'he pogut connectar al blog ni de conya i que se'ns ha acabat la bateria i hem hagut de marxar.

Hem tingut averia al generador.Si voleu saber què ha passat amb el generador suposo que en Joan Salvador ho explicarà des del seu punt de vista. Jo només dic que avui s'ha estat treballant-hi sis hores, des que ha localitzat l'averia, fins que l'ha pogut arreglar, no pas perquè no sabés d'entrada què passava - que si que ho sabia- sinó perquè, com tothom sap (i qui no ho sàpigués fins ara, doncs ja no podrà dir el mateix) en un vaixell, les coses que s'espatllen sempre són les que estan en el lloc més enrevessat. Una altra lliçó que em costa d'aprendre, després de tants anys, ai!

I bé, mentre ell arreglava l'averia, jo he anat a la bugaderia, he anat a comprar... i ara em disposo a cuinar un "cabillaud" (bacallà) amb verduretes que n'hi haurà per llepar-se'n els dits. Així doncs, tot el que ha passat des del dia que vaig deixar d'escriure (el cinc de juny) fins avui, ho hauré d'explicar un altre dia. O no, que després m'enrollo massa i em diu el Capità que ningú no voldrà llegir un rollo tan llarg.

Des de Lyon només puc dir que estic molt desencantada d'internet en route. Em refereixo a que pensava que això de connectar-se a internet per pujar la web de tant en tant era una cosa habitual, però veig que no ho és, o no ho és per als penjats com nosaltres que anem en veler (i sense màstil)... que només és per als potentats que es poden permetre el luxe de pagar quantitats astronòmiques o per aquells a qui els ho paga l'empresa, que també pot ser. Però mira, m'és igual (em fa ràbia, però en realitat m'és igual)... estic gaudint enormement del viatge i això és el més important.


Bon apetit!

Estem a Tournus. Estic escoltant "La traviata" i el Joan Salvador llegeix "El País" d'ahir, que ens ha costat dos euros amb cinc cèntims. Disgraciatos... que a sobre que ens venen un diari atrassat ens el cobren més car!
M'he passat tota la tarda d'ahir i el matí d'avui traduint un llibre que vam comprar per al nostre fill Jordi i la seva dona, la Violeta. Ha estat un bon exercici per augmentar el meu vocabulari. 38 pàgines "de cabu a rabu" que m'he traduit!!!

Ara ell em comenta una notícia sobre una jutgessa de Motril a qui van suspendre un mes i poc per haver-se equivocat (no entenem que una desídia d'algú tingui tan poc càstig... té vides humanes a les seves mans... jo he llegit una altra notícia, a la contraportada, sobre dues lesbianes a qui fan la vida impossible a Rioja, un poble d'Almeria... gairebé prefereixo no llegir els diaris, eh? per llegir aquestes bestieses...)

Vejam: jo ara m'hauria de defensar del que el Joan Salvador diu quan explica això de les escluses de la Saône, que diu que l'escluser encara deu riure perquè jo tenia tant de vertigen que vaig haver d'anar al noray arrossegant-me per terra. És veritat, va ser així, perquè hi havia una alçada immensa per mi, que tinc vertigen fins i tot a la via del metro, però també és cert que ho vaig fer i que a l'esclusa següent ja no vaig tenir tanta por i que com més va més en vaig aprenent, d'això d'escalar per les parets i gairebé ja no en tinc, de por!!! A més, més d'un dia em toca escalra parets a sota la pluja, i emmerdar-me tota, que les escales estan plenes de verdet, ai uix, quin fàstic!!!

A la foto, un moment en el què m'estava "habillant" per pujar una esclusa, sota la pluja.

Per una altra banda, els paisatges són tan meravellosos que valdria la pena escalar totes les escluses que calgui (que per cert, ara comença "lo bo", perquè crec que fins arribar a París ens en queden més de tres-centes, comptant que ja n'hem fet una bona dotzena des que vam començar a pujar pel Rhone.

La Saône és més tranquil. Els cignes són com els gossos, aquí - això ja no sé si ho he dit a la meva mare en alguna de les postals que he enviat, si li ho he dit a algú de vosaltres en un sms o si ja ho he escrit aquí mateix. En fi, és igual, la qüestió és que a cada port hi ha els seus cignes, que són molt bonics i elegants, excepte quan es posen a fer rots, després d'empassar-se el pa que els hi donem, que els encanta! Us podríeu imaginar la Plisetskaya (o com s'escrigui) fent "la mort del cigne" i tirant-se un rot en acabar el ballet? (jo tampoc)

Els pobles estan plens de flors, cuidats al màxim, en fi, és un goig, passejar-hi, encara que sigui sota la pluja. I a més, cuiden molt l'estètica i integren l'arquitectura al paisatge, o sigui, em vinc a referir: no trobem edificis estil "Nuñez y Navarro" enlloc, encara que potser n'hi deu haver, amagadets en els barris menys cèntrics. Però ara deixo de xerrar perquè hem d'anar a veure si podem penjar la web. Sembla que avui si. veurem.

Poca cosa diré, jo, avui, perquè estic molt cansada. Si, no ho sembla, però la calor aixafa molt i demà ens hem de llevar a les 7 per continuar. Dijon ens ha entusiasmat. El concert que ens ofereixen els ocells cada nit és realment espectacular. Us poso un dels escenaris dels concerts. És aquí no som ara, Saint Jean de Losne. Ah! avui "el veí de dalt", un amic blogaire m'ha parlat d"encluses" i jo vinga a dir escluses. Bé, doncs resulta que ni encluses ni escluses: Segons el diccionari català-francès/francès-català que portem a bordo, seria recluses. Apa! Ni per tu ni per mi, veí!

Es nota que tinc son? Fins el més aviat possible!

Quan vam sortir de casa no em semblava que París quedés tan lluny! Entre les tramuntanades i les mestralades ens vam entretenir moltíssim. Portem gairebé tres setmanes de retard sobre el que teníem previst. Però és igual. La idea era arribar a París (i ho continua sent, és clar) però he de donar la raó als nostres amics Joan i Feli, del "Mascarell" i Carles i Àngels, del "Taca" ; els uns, ho van fer fa dos anys, els altres, l'any passat. Tots ells ens van advertir que encara que l'objectiu fos arribar a París, el camí per arribar-hi fet d'aquesta manera és tant o més bonic que la mateixa arribada i jo pensava que potser exageraven un pèl.

Ara, però, que hi estic pel mig, després de cinquanta mil contratemps, de "caminar" sota la pluja, de pujar una muntanya com aquell que diu graó a graó (les rescloses) de prendre paciència quan un "éclusier" s'ho agafa amb una mica de tranquil·litat (sort, que s'ho agafen amb tranquil·litat, perquè sinó estarien molt cremats) després de comprovar que algunes de les rescloses automàtiques no funcionen, però que tu truques al botó d'emergència i et venen a "salvar" amb aquell somriure que no perden mai i amb aquella amabilitat que normalment no els atribuïm als nostres veïns francesos, un gran tòpic que hauríem d'intentar treure'ns del damunt, ja que nosaltres només ens trobem gent amable. Després de tot això, he de donar la raó als nostres amics: el camí s'ho val.

Des que vam deixar el Rhône i la Saône per agafar el canal de la Saône al Marne (o al revés) el meu nivell d'histerisme ha anat baixant. M'explico: el Rhône va ser una mena d'entrenament, amb unes rescloses molt grans però totalment programades. La Saône, va ser un respir: molt més bonic de paisatge (no tan industrialitzat) i amb només quatre o cinc rescloses repartides entre uns pobles preciosos: aquí ja em vaig entrenar d'una altra manera: les rescloses són més petites, no tan automatitzades ni programades: nosaltres arribàvem i el Capità parava o enlentia tot el que podia el Blauet perquè jo m'agafés a l'escala de gat i la pugés. Llavors ell em tirava un cap per popa i un per proa, que jo lligava i entre tots dos, l'un (ell) des del mateix Blauet, l'altra (jo) des de terra, aguantavem el vaixell perquè no anés fent salts. Quan la resclosa s'omplia, llavors calia que jo pugés altre cop al Blauet, ens obrien les comportes i marxàvem. Així fins a la resclosa següent. Hi va haver un dia, però, que només en vam fer dues i un altre dia, una.

Arribant a Saint Jean de Losne, l'endemà ja vam agafar el canal. I aquí la vida ens va canviar en tots els sentits: hi ha dies que fem entre quinze i vint rescloses. Hi va haver un dia que vaig tenir una de les meves crisis, em vaig plantar i vaig dir: jo no faig cap més resclosa per avui, no puc amb la meva ànima! (primera crisi de canal) però després em va passar i com que no vaig tenir altre remei, vaig continuar pujant escales i aguantant el Blauet. Em sembla que dec haver perdut al menys una talla (el capità també, però) i tinc els braços i les cames com en Jordi, el meu profe de gimnàstica, que va ser campió de Catalunya de fitness. Arribaré a casa, com diu el nostre amic Carles, que semblaré la germana de l'Hércules!...

A la segona crisi de les meves el Capità intentava calmar-me, jo no em calmava i teníem clar que la culpa no podia ser de les hormones. La culpa era de tanta resclosa i també de la pluja, que no ens deixa ni respirar. I això que quan fa calor, fa calor de debó! Més d'un dia penso en el nostre Camí de Santiago, on les rescloses serien les etapes a superar, les dificultats del camí, i els éclusiers, els hospitalers... però això són cabòries meves. La pluja, com dic, ens acompanya gairebé cada dia, si no al matí, a la tarda. A més, el Blauet és un veler, no és un vaixell fet per navegar per rius o canals i té massa calat per segons quins trossos. Per navegar no hi ha problema, ja que pel mig del canal hi ha sempre calat suficient. El problema és a l'hora de parar per dinar - de 12 a 1,30 els éclusiers van a dinar i t'has d'esperar - o a l'hora de parar per dormir en un indret que no sigui port fluvial, o sigui, al mig de la muntanya... això del calat és un handicap que tenim perquè a la que ens apropem a la riba, el Blauet toca fons. Hem passat un parell de nits literalment "clavats" al llod. Per sort, no són pedres.

El paisatge, malgrat la pluja (o potser precisament gràcies a la pluja) és tan encisador, tan salvatge, tan bonic, que quan s'acaben aquestes petites crisis de "dona urbanita" que m'agafen cada vegada més espaiadament per sort pel Capità, m'embadaleixo, com ja vaig comentar, amb una garsa que vola per davant del Blauet, amb els corbs negres i brillants que "pasturen" a la riba del canal, amb els aneguets petits que no saben nedar i corren literalment per damunt de l'aigua i amb algun que altre blauet (martín pescador) que costen molt de veure, perquè són petitons com colibrís (exagero, ja ho sé) però són una monada!

A París ens havien de venir a veure la Roser i en Pep, la germana del Joan Salvador i el seu marit. Fins ahir, estàvem convençuts que, si ens hi posàvem, podíem fer els km. que volguéssim. Ahir ens vam acabar de convèncer que això no és possible: que la naturalesa és la que és i si plou, has de variar la velocitat perquè les rescloses són les que són i mira... t'has d'aguantar i els éclusiers són persones humanes com nosaltres i se'ls ha de respectar el seu horari laboral. Repeteixo que solen ser encantadors! total, que, degut a aquest retard que no estava previst i que també prové de la naturalesa... els vents - potser per sort- encara no els podem controlar nosaltres, no crec que puguem fer el que teniem pensat. Tant de bo que s'ho puguin combinar, però, i puguem dur a terme el nostre projecte. El seu regal pel nostre casament era precisament, que ens trobéssim a París, passéssim 3 o 4 dies, i que creuéssim el Canal de la Mànega - en tren- fins a Anglaterra, per passar 2 o 3 dies tots junts a Londres, per tornar, després, altra vegada a París. On vera...

El que està vist, com dic, és que ens és impossible anar a la velocitat que teníem calculada. Estic aprenent (a bones hores...) a controlar la meva paciència. Les meves amigues Mati i Elèna, com també la Montse Z, dones amb una serenitat admirable, estaran contentes: tornaré feta una jabata, però una jabata pacient!!! i ja no m'hauran de dir allò de "Mooooooontse, ssssssssstoooooop"...

Les rescloses estan dividides per trams. Hi ha trams de deu o dotze rescloses, durant les quals els vaixells són acompanyats per un mateix "éclusier" (o éclusière"). Ja he dit en altres ocasions que solen ser molt amables, que procuren ajudar-te en tot el que poden, que si algú té un contratemps, per això hi són ells (per això a mi m'agraden més les rescloses manuals) però, com sempre, hi ha éclusiers més simpàtics que d'altres, com en qualsevol àmbit de la vida. Avui, durant unes quantes rescloses, hem tingut la sort de trobar un éclusier eficient, simpatiquíssim i, a més a més, molt guapo. Li he promès que el saludaria des de la web i que penjaria la foto que ens ha fet el capità. Permeteu-me que dediqui aquest espai, doncs, a fer-ho:

Michael,

Je vous remercie pour votre attention. Je salue aussi vos petits enfants, vous pouvez les montrer la web et le photo, (mais qu'ils ne rigolent pas, ou pas beaucoup!)

¡Excusez moi s'il y a quelques fautes!

Si, ja som a 10 de juliol. I no he escrit absolutament res (a la web) des de fa una colla de dies. No sabria dir per què no he escrit. Potser no en tenia necessitat o potser he preferit "viure" en lloc d'enregistrar les vivències en paraules, tal com ho anem fent amb fotos. La qüestió és que me n'he adonat que encara que no escrigui, la sensació de viure és igualment bona. Aquest fet no sé si és bo o si és dolent. Per a un escriptor deu ser dolentíssim, però jo només sóc una eterna aprenenta d'escriptora. I els aprenents tenim assumit que hi ha moltes coses que mai no sabrem plasmar com els nostres mestres i que potser estan millor ben guardats als nostres caps que no pas escrits per aquestes pantalles dels déus...

L'arribada a París va ser extraordinària i necessària. El viatge fins aquí ha estat llarg, dur i preciós. L'arribada, com dic, ja m'era necessària, necessitava prendre possessió de la meva petita plaça dins de París i això he estat fent, fins ara que m'he decidit a tornar a escriure/descriure alguna cosa de les que sento mentre m'arrossego per aquí.

Plou. I ha plogut tot el viatge des que vam deixar la Saòne i vam començar a fer el canal. Aquella vida idíl·lica amb la que tant de temps havia somiat, aquells passejos amb bicicleta sota el solet de l'estiu per aquells bonics caminets entre boscos, per mi no ha existit: en aquest viatge, o plou o està a punt de ploure. Així de simple. Però potser també és per aquest motiu que tot és tan verd i es fa admirar tantíssim. Hauríem de dir "París sota la pluja". O bé "Vacances amb pluja. Tot el que vostè volia saber i mai no ha preguntat". Es pot ser feliç sota la pluja? doncs mira, ara que ho preguntes... si! moderadament feliç, està clar. Però crec que com que la felicitat completa no existeix, si en lloc de pluja hi hagués un sol esplendorós, faria massa calor. O hi hauria restriccions d'aigua. O qualsevol altra cosa. La qüestió és que sempre hi ha alguna cosa que fa que només puguem ser moderadament feliços. Hi ha altres motius, però serien privats, per això no els penso nomenar. Cadascú podria buscar els seus i segur que no n'hi hauria cap d'igual. Semblants, si, però ben iguals ben iguals, cap. Ha estat un viatge - de moment- fascinant. Malgré la pluie.

París és París. Ja ho sé, que no he dit cap novetat ni cap cosa original. Ho tinc claríssim. Però és que París és París i punt. Vam arribar dijous passat. Ens vam instal·lar, com dic, a la petita plaça que li han adjudicat al Blauet, la número 115 del port de L'Arsenal, al Canal de Saint Martin, al costat mateix de la plaça de la Bastille. Més cèntric, impossible. Per entrar-hi, una resclosa: la darrera per ara, fins que emprenguem la marxa, altra vegada, per tornar a casa. "A casa" és el lloc, l'espai i el temps mític on tots reposem, però mentrestant, "a casa", per nosaltres, és el Blauet, amb totes les seves imperfeccions: el Blauet és casa nostra en aquests moments i ens hi trobem, realment, com a casa.

Vam anar a la inauguració d'una exposició de pintura on participa la nostra amiga Carmen Sanz Soto, ens va fer molta il·lusió trobar-nos "aquí". La pluja, aquella tarda, ens va respectar i tot!

Dissabte van venir a veure'ns en Jordi i la Violeta. Ni la pluja ni l'embaràs de la Violeta ens van fer aturar en gairebé cap moment: hem fet el turista comme il faut, hem passejat per la plaça des Vosges, sentint una soprano cantant l'Ave Maria de Gounod, una petita i jove orquestrina tocant Les quatre estacions de Vivaldi (cadascú en una cantonada diferent, és evident, perquè sinó s'haurien confós els sons)... hem passejat pel malmès barri de Montparnasse, convertit ja en la més absoluta decadència del que un dia fou la bohème, on escriptors i pintors malvivien, malbebien, malmenjaven i intentaven sobreviure. Ara, els quatre "arreplegats" que hi viuen, es fan d'or gràcies a la candidesa dels turistes com nosaltres, que encara "ens deixem enganyar" (bé, això, aquells que encara es deixen enganyar, per suposat) d'una manera semblant a com van degenerar els hippies aquells eivissencs dels anys setanta... hem tornat a veure, una mica més vells nosaltres i ella, l'abominable església del Sacré Coeur, que sempre m'ha recordat el Tibidabo, i sentit el so de l'acordió, tocat per una mena d'aprenent d'acordionista com aquell de la cançó de la Piaf - per cert, ara s'hi estrena un musical, a París, de la Piaf. Musical que no anirem a veure perquè no ens fa peça (el musical. La Piaf, si) - Pigalle encara conserva aquella pàtina de barri baix, amb els seus antres per practicar o per veure com es practica el sexe més degradat, els sex shops, els sexòdroms (ve a ser el mateix, suposo) les botigues de pel·lis porno, l'atrotinadíssim Moulin Rouge, la brutícia dels carrers, amb aquella fortor d'orins i de perfums barats... ens hem deixat extasiar per l'aparició de la Tour Eiffel davant nostre, quan hi hem entrat per la banda de Trocadero, sempre sota la pluja. Hem anat a sentir una orquestra de cambra a la Sainte Chapelle i també hem assistit a un examen d'orgue per part dels alumnes d'alguna acadèmia de música (sempre Bach), a l'església de Saint Severin. Un parell d'aquestes coses que anomeno van ser abans que arribéssin els nostres fills, però només un parell. La caminada pel Barri Llatí, ara me la deixava i les consabudes fotos a Notre Dame, que continua sent bellíssima... tot, sempre i en tot moment, sota la pluja. Excepte - siguem justos- l'estona que vam passejar per Les Halles, pel barri del Marais i vam fer una miqueta el gos a la plaça de davant del Centre Pompidou. La Grande Arche i la "grandeur" de París també ens van donar la seva benvinguda. La darrera vegada que hi havia anat, a Le Grande Arche hi havia una exposició interessantíssima sobre el Tibet. Aquesta vegada hi havia una exposició interessantíssima sobre informàtica, amb una colla de "màquines" divertidíssimes, ordinadors de sobre taula, portàtils,els primers mòdems... targetes perforades, tot allò que un dia vam estudiar del sistema binari, en fi, realment interessant i divertit.

En Jordi i la Violeta han marxat i nosaltres continuem: avui hem visitat el districte 2. M'imagino que seria allò que en diuen "2on Arrondissement". Ens seguim meravellant amb l'arquitectura. París és París: fins i tot sota la pluja.