El dia 11 vam sortir de París. Vam fer 68 km. fins arribar a un poble preciós anomenat Melun. Em vaig tornar a familiaritzar amb les rescloses, tot i que ara que ja els he "agafat el tranquillo" ni tan sols m'enfilo per les escales de gat, sinó que m'hi lligo directament o busco una mena de norais que hi sol haver enganxats a les parets de la resclosa perquè la gent no hagi de pujar (això ho vam descobrir al riu, al canal se suposa que hauré de tornar a pujar, ep! que la feina no se m'ha acabat)... a més, les rescloses del riu són molt més altes! Avui hem navegat menys. Hem fet uns 35 km i hem arribat a Saint Mammés (res a veure amb l'Estadi de futbol)... com que ens acostem al 15 d'agost, són Festes Majors en molts pobles i com no, també a Saint Mammés. Acabem de contemplar una magnífica sessió de focs d'artifici (res a veure amb els de París) molt digna.
Jo tenia una mena de pressentiment: som en una "Haute Nautique", un port fluvial amb aigua i corrent i en veure el poble tan bonic i ben equipat m'he dit "i si hi ha connexió"? M'he connectat i... sorpresa! hi ha wi-fi i a més a més, funciona!. Per tant, m'he baixat el correu i ara estic aquí posant la web al dia com si tal cosa! (poc habitual, ja ho sabeu, però mira, funciona!)

La foto que poso l'hem fet aquest vespre, després de sopar, que hem sortit a fer una volta i ens hem assabentat d'això dels focs.

En aquest poble conflueixen el Sena i el Loign, que és per on ens desviarem demà. Així que pugui escriuré més.

M'estic morint de son i només són les 9 del vespre, però tinc una explicació: avui hem "fet" tretze rescloses, d'aquelles que he de pujar per l'escala. I ahir en vam fer 7, per "anar fent boca", i abans d'ahir n'havíem fet dues, de les de canal. És a dir: se m'ha acabat la tranquil·litat de les rescloses de riu, aquelles que no necessitava pujar, perquè hi havia els norais que us vaig comentar, empotrats a la paret. Ara - toca't els nassos- he de tornar a enfilar-me com un mico per aguantar el Blauet des de dalt. Val a dir que en Joan Salvador em diu que si ho prefereixo, pujarà ell mentre jo condueixo el barco per dintre la resclosa, però a mi - ja ho sabeu els que em coneixeu bé- em fa pànic conduir, i més encara, conduir el Blauet dins d'una resclosa, que pel canal o per mar obert és molt diferent, però les rescloses m'imposen moltíssim i jo sóc massa poruca. Com a conseqüència, doncs, podem dir que fa tres dies que he reiniciat la meva gimnàstica diària de musculació de braços, de cames i de neurones, que sempre les tinc en tensió. Però tot plegat paga la pena, perquè els paisatges són magnífics. Ja ho van ser a l'anada, però jo gairebé afirmaria que, si el que vam fer venint va ser preciós, el que estem fent tornant ho és encara més. Només hi ha una pega - la de sempre- i és que CADA DIA PLOU!!! de tota manera hem de ser justos, perquè de moment ha plogut entre resclosa i resclosa, respectant-nos quan arribem a les rescloses. I no diluvia, sinó que va fent "caps de núvol", que és lleugerament diferent que haver d'anar vestit amb el vestit d'aigua tot el dia, com havíem d'anar quan pujàvem. Veurem què més ens depararà la meteorologia...

Vaig dir que parlaria del taller Brancusi i no ho he fet: hi vam anar l'últim dia que erem a París, el mateix dia que ens acomiadàrem de gran part dels barris de París, ens vam fer un tip de caminar que vam acabar baldats. Bé, l'atelier Brancusi em va impressionar gratament, però no crec que ara sigui el moment de parlar-ne, això es faria molt llarg i encara vull traduir-ho al castellà i ja he dit que m'estava adormint... potser ho expliqui algun dia al meu altre blog "Liter-a-tres", el que comparteixo amb la Mati i amb l'Elèna...

Poso foto de Montargis, un poble preciós on hem arribat avui, que li diuen "La pétite Venice française" perquè està plena de petits canals, apart del canal gran on som nosaltres ara mateix amarrats.

Fa molts dies que no escrivim, de fet el capità va decidir que ja no escriuria més fins que tornéssim a casa, ens hem cansat d'haver d'anar amb l'ordinador "a coll" buscant un lloc on ens deixin endollar per poder pujar la web. Al final et canses i penses "o hi ha wi-fi o passo". I això és el que hem fet.

La tornada està sent molt bonica, com ja es preveia, molt més ràpida del que comptàvem, ja que d'entrada havíem dit que tornaríem xino-xano, quedant-nos un parell de dies als pobles que ens agradessin molt, però després vam veure que arribant cap allà a les tres de la tarda, ens quedava gairebé tot el dia per voltar-hi, pels pobles, que Blanes és molt lluny, que ens venia de gust que ens vinguéssin a veure alguns amics amb els que havíem quedat - encara que sembla que no podrà ser, sempre hi acaba havent imprevistos - total, que vam decidir tirar pel dret i gairebé sense adonar-nos-en, ja som a Chalon sur Saône. Quan, ahir a la tarda, vam trepitjar-ne el port, vaig dir "fa quatre dies que erem aquí i ja tornem a ser-hi". Semblava que no ens n'haguéssim mogut!.

El viatge pels canals ha estat bonic, com dic, però a mi em semblava que ho seria més, donat que els amics que ja hi havien estat (els "Taca" i els "Mascarell") ens n'havien fet molta propaganda, dient que era millor que el canal d'anada. Doncs jo discrepo. Tot i que no ens ha plogut tant, nosaltres ens hem trobat gairebé tots els éclusiers "repicats", antipàtics, que no ajudaven, al contrari, que ens donaven presses - cosa que no ens va passar mai dels mais mentre pujavem per l'altre canal- molts vaixells amb els que ens creuavem, potser per això estaven tan repicats, els éclusiers, perquè tenien molta més feina i ja se sap que la feina no agrada i menys quan els que passen per allà estan de vacances, tot i que ja se sap que quan hom fa feina, sempre hi ha algú que està de vacances, toca a qui toca i gairebé tothom fa el seu mes de vacances. En fi, que no. Sort dels magnífics paisatges!! I de què no ens ha plogut "tant" com a l'anada, que no va parar. Aquest cop fins i tot hem pogut anar en bicicleta algun dia - pocs, perquè de ploure, ha plogut, encara que no tant com a l'anada- un parell de dies hem pogut sortir a caminar, en fi... que no ens hem hagut d'estar a dintre el vaixell amb tot tancat per por d'inundar-nos!

Si he d'escollir, doncs, em quedo amb el Canal de la Marne a la Saône, que ara es diu Canal de la Bourgogne a la Champagne, un nom més comercial. Després, el Canal Lateral de la Marne, després, la Marne i després el Sena i París. Em quedo amb tot el viatge d'anada, doncs, i amb l'estada a París. De la tornada, em quedo amb els paisatges meravellosos, tant els rurals com els urbans però deixo la gent en un compartiment a part, sense jutjar-la. Prefereixo no fer-ho. Hem fet un tros de Sena, el Canal del Loing, el Canal de Briaire, el Canal lateral à la Loire i el Canal del Centre.

Si he d'escollir "companys de viatge" em quedo amb els avis amb que vam fer tot el Canal de la Marne a la Saône i el lateral de la Marne, unes persones amables i discretes, encantadores. A la tornada vam coincidir un parell de vegades amb un veler carregat de francesos jubilats, simpatiquíssims, però la llàstima és que un bon dia els vam deixar enrere (ells no tenien cap pressa i es quedaven més temps als pobles, així que ara no sabem on paren)... eren tres parelles de Cherburgo, sense cap mena de pressa per tornar a casa seva. Molt macos. També hem coincidit amb una parella de britànics amb els seus dos nanos petits, que havien llogat una penichette i anaven a l'aventura. Molt macos, també. I per fi, ens hem anat trobant uns quants d'aquells sorruts amb qui ni se t'acudeix creuar més paraules que "bon jour" o "bon soir" perquè ells et responen amb un gruny que ben bé podria ser un lladruc. Una llàstima.

El Blauet s'està comportant com un jabato! I jo ja sóc una experta resclosera, que m'he fet un fart de pujar i baixar rescloses, ja em sé tots els models: les que tenen quatre escales de gat i pots escollir per on puges, les que només en tenen una al mateix costat de la porta (que fan molt de iuiu perquè solen esta plenes de bitxos model aranya i simlar, a part d'estar plenes d'altres merdes que porta l'aigua), les que són tan altes que t'agafen el cap amb un ganxo des de dalt perquè no hi hagi accidents i per tant no et cal pujar (per sort), les que has de baixar del vaixell una mica abans i fer el que queda a peu (jo) per agafar els caps des de terra, les automàtiques, les que tenen éclusiers simpàtics (aquesta vegada, ben poques) les que tenen éclusiera idiota (una impresentable que no va avisar a l'éclusier següent i ens va abandonar al mig del canal)... vaig haver de baixar i fer tot el recorregut a peu perquè no funcionava el botó de socors... sort que no passava res, només passava que la molt dallonsis ens havia deixat tirats. Vaig caminar fins a la resclosa següent i allà - per sort- si que va funcionar el botó d'alarma, amb la qual cosa vaig poder-me comunicar amb "L'éclusier major", que ens va enviar de seguida "quelcun" que ens va treure d'allà... la impresentable es carregarà les portes de la resclosa perquè no les acaba de tancar del tot, amb la qual cosa, les portes fan un soroll infernal quan es tanquen soles amb la pressió de l'aigua. En fi... "tiene que haber gente pa tó" que deia aquell... El "Monsieru Quelcun" hi és a tots els canals!ja els hem batejat. Quan tens un problema i et pots comunicar a través del botó d'emergència, t'escolten, i tu els dius el què et passa, per exemple: "ens han deixat tirats a l'écluse 17 i no podem avançar". Llavors, et diuen "Je vous envoie quelcun." per tant, a tots els canals hi ha un Monsieur Quelcun que és una mena d'àngel de la guarda. A un li vaig dir "Vous étès Monsieur Quelcun"?i ens vam fer un bon tip de riure.

Ara mateix, quan escric això, plou a bots i a barrals. Ahir vam arribar, com he dit, amb un solet preciós, però aquest matí ha començat a ploure i ara plou a cor què vols. Al matí hem aprofitat per fer "neteja". Jo he deixat la cuina i el bany com una patena i el capità ha arreglat la bomba del water, que s'havia embossat amb trossos de fulles i branquetes dels canals i no anava bé. També ha anat a buscar gasoil (a mano, que diuen, o sigui, a base de fer viatges amb una carretilla i dos bidons, perquè no hi ha prou calat per arribar bé a la gasolinera)... això del calat del vaixell ha estat un handicap tot el viatge. Ara tornarem a respirar. Al Saône i al Rhône no hi ha problema, hi ha sempre més de 5 metres d'aigua per sota nostre, però tot això ja ho sabíem, ep!

Us poso la foto d'una escala d'aquestes de gat que m'ha tocat pujar tantes vegades... pa chula yo! però que consti que quan pujo no miro a baix! (cauria!)

Quants dies sense escriure!

Efectivament, jo també em pregunto per què tants dies sense escriure. Doncs suposo que la resposta és la de sempre: quan saps que no ho podràs penjar perquè no trobaràs els mitjans, comences a passar una mica. Com que, a més a més, hem estat pendents d'anar baixant el més ràpid possible perquè -encara que costi de creure- també tenim ganes de tornar a casa... doncs es pot comprendre que no haguem dit res més fins... ara!

La tornada ha estat tan bonica com l'anada, la veritat. Jo pensava que ho seria més, però no ho podria afirmar. Encara no s'ha acabat, evidentment, però segurament, quan llegireu això, ja voldrà dir que ho heu llegit tot de cop, és a dir que ja no té massa sentit que ara expliqui les coses - com feia al principi- més o menys mil·limetrades. Només puc dir que un viatge semblant no crec que el tornem a fer en tota la vida, perquè de tant meravellós se'm fa difícil d'explicar.

De tota manera, l'altre dia li deia al Capità que el que sento és més o menys això: sabeu quan a la tele o al cine veiem un anunci d'aquells on surten paisatges "impossibles" o bé situacions d'aquelles idíl·liques com només es veuen, efectivament, a les pel·lícules o als anuncis? als videoclips, als somnis... doncs és això, el que sento. Sento que hem fet un viatge que ens ha portat a llocs de somni, de pel·lícula, de videoclip impossible. D'aquells dels "limones salvajes del Caribe", suposo que ja se m'entén. o d'aquells de "la caseta a la vora del llac, amb cignes i ànecs que et desperten al matí i tu que et lleves a tirar-los pa i veus com surt el sol"... doncs això! No sé si m'acabo d'explicar, però per a qui encara no s'ho cregui, us remeto a les fotos penjades a l'àlbum de Picassa. No és el mateix, això de les fotos, però s'hi acosta una miqueta.

Ja som a Frontignan, altra vegada. Demà al matí ens tornaran a posar el màstil, així que el Blauet tornarà a ser un veler com Déu mana. Vindrà en Ferran, el nostre fill gran, que ens acompanyarà durant una setmana, suposem que n'estarem dues, per tornar a casa, quan llegireu això ja ho sabrem tots plegats, vosaltres i nosaltres, perquè em temo que - si no és que ens aturem a Roses, que compraria una tarja d'aquelles cares però que van tan bé per penjar la web- em temo que si no és així, no podrem enviar res fins que arribem a casa.

Si demà ens posen el màstil, voldrà dir que demà passat - diumenge- sortirem de Frontignan - recordeu que ja som al mar- per anar, si no hi ha tramuntana, fins a Canet Plage o St. Cipryen (again) i d'allà fins a Roses o L'Estartit. Com sempre, tot dependrà del temps meteorològic, del qual hem depès tot aquest temps.

L'altre dia parlava amb la Mati, amb qui ens ha passat el mateix que amb els nostres cunyats, o sigui que teníem prevista una trobada que no s'ha pogut dur a terme, per allò dels imponderables...que a Catalunya és la tramuntana i a França el Mestral (mistral, en diuen ells) que "baixa" per la vall del Rhône i s'hi instal·la fins que vol. De vegades dura dos o tres dies, de vegades en dura quinze... la qüestió és que llavors, la navegació - per un vaixell tipus Blauet, que no per a les grans peniches o per als grans mercants- es fa perillosa. I nosaltres no som herois, només som "un xic" aventurers, però d'estar per casa.

I parlant de casa, el Blauet, la nostra casa de tot aquest temps, ens ha demostrat que pot ser una veritable llar, com ja comentava en alguna d'aquestes reflexions-"tostón" que us dedico. Abans d'ahir es va "morir" una de les dues petites neveres que portem a bord, amb la qual cosa, vam témer per la mantega i un parell de formatges d'aquells que necessiten estar en fred, però per sort (sobre tot per sort meva) el Capità, a més de bon marit, bon pare i bon Capità, és un "manetes" i la va ressucitar! (aquest Capità és una ganga i no, no el canvio!!!)

No sabem què fer-ne, d'aquest web. No sabem si el conservarem o si ens donarem de baixa i recopilarem tot el que hem dit en un doc i que passi a millor vida dins d'un CD o dins dels nostres respectius ordinadors... la veritat és que ens ho estem pensant. No és perquè sigui molt car, això de tenir un domini, però la vam començar molt il·lusionats i ara ens sembla que, acabat el viatge, s'hauria d'acabar també la web (o el web)... en fi, ja torno a pensar en teclat alt! (és que soc una pesada).

On vera!

La foto pertany al moment en què, el 15 de setembre, dissabte, el Capità va pujar a treure la braga que lligava el màstil a la grua. Algú ho havia de fer, en Ferran feia una altra cosa, jo tinc vertigen, els tècnics del port passen de tot... doncs això: Premi per al Capità, Déu n'hi do!!!!!